Un any més, arriba el 25 de novembre per fer visibles les violències masclistes i, sobretot, seguir la lluita per erradicar aquesta xacra que atempta contra les dones pel sol fer de ser dones. I és que malgrat alguns avenços aconseguits des del moviment feminista, queda molt camí per fer. Potser fruit del cansament i la ràbia acumulades per aquestes violències sistèmiques i estructurals enguany molts dels lemes criden : « Ja n’hi ha prou ! ».
I és que quan parlem de violències masclistes, ho fem en plural perquè són les físiques i sexuals però també les institucionals, les de l’àmbit laboral, mèdic o familiar. Violències que en conjunt conformen un marc ple de realitats punyents que atempten contra la dignitat de ser dona. Les manifestacions que es fan i convoquen durant la jornada del 25 de novembre, així com les diverses marxes nocturnes del dia anterior, volen convertir la protesta en una revolta permanent per desmuntar el sistema heteropatriarcal, capitalista i racista.
« S’ha acabat. Ens volem juntes, diverses, vives, lliures i rebels » és un dels eslògans que seguirà la protesta que sortirà als carrers per reclamar polítiques públiques i recursos per protegir les víctimes de les violències masclistes, que el sistema judicial incorpori perspectiva de gènere o la implementació de l’educació sexual al currículum escolar, entre altres. El que és defensa és el feminisme « com a esperança de vida ».
Un «s’ha acabat» que va anar creixent sobretot com a resposta social pel cas Rubiales. Una reacció que suposava dir «prou» a l’assetjament sexual en àmbits, com el laboral, on massa sovint s’invisibilitza. El cas de Jenni Hermoso posava sobre la taula una realitat molt silenciada i va permetre obrir la mirada i posar nom a situacions que han i hem patit moltes.
Cal doncs que a la feina continuem reivindicant la igualtat de gènere però també posant fre a qualsevol situació d’abús o agressió. Cal revisar protocols i que els operadors jurídics siguin implacables contra aquest assetjament i violències masclistes a l’entorn laboral. Una proposta que pot ser apuntalada per les noves normatives i regulacions que no només obliguen a elaborar plans d’igualtat a les empreses de més de 50 persones treballadores sinó que consideren la violència sexual com un risc psicosocial elevat. Quines mesures es prenen? Quins protocols existeixen? La nova llei coneguda com la del «només sí és sí», aprovada l’any passat, interpel·la en aquest àmbit i apuntala tota la feina a fer, malgrat el debat se centrés sobre la interpretació judicial del concepte d’agressió sense posar el focus en el consentiment i les múltiples violències que operen dia a dia en tants àmbits.
Per això, cal que arreu, el crit de «S’ha acabat» o «Ja n’hi ha prou» ajudi a posar la mirada en el que suposen aquestes violències, la seva malaurada «normalització» o les seves resistències. Per tal que es pugui actuar a l’alçada de les denúncies, des de tots els fronts possibles. O que aquestes no hagin d’existir, fruit de la construcció de nous relats i altres realitats que duguin a la plena llibertat i dignitat de totes les dones. Per dir prou a totes les violències masclistes.
